La necròpolis és la segona més gran de la zona i probablement la més antiga. Fou el lloc d'enterrament principal dels faraons i de la cort reial durant les dinasties
XVIII,
XIX i
XX. La vall es divideix en dos, la Vall Occidental o Vall dels Micos i la Vall Oriental, on hi ha la majoria de tombes.
Es tracta d'una petita vall rodejada d'unes muntanyes no gaire altes,
de pedra tova però més resistent que les muntanyes de sorra, a les que
avui dia s'accedeix per carretera fins a l'entrada principal i després a
peu o amb un petit tren turístic anomenat Tuf Tuf. La tomba més
coneguda és la de Tutankhamon
que es pot visitar pagant un suplement. La resta del complex es pot
visitar gairebé tot, però el tiquet estàndar només inclou l'entrada a
tres de les tombes. No totes les tombes es poden visitar, algunes estan
tancades al públic per motius de conservació, pel perill d'esfondrament o
perquè estan essent excavades en l'actualitat.
La nomenclatura de cada tomba individual va precedida per les sigles en anglès KV (
Kings' Valley,
Vall dels Reis), per a distingir-les de la resta de tombes d'altres
zones d'Egipte, les de la Vall Occidental es poden trobar descrites
substituint les sigles KV per WV (
West Valley, Vall Occidental en
anglès) i amb el mateix número, és una nomenclatura antiga que es pot
trobar en manuals, articles, revistes i llibres antics ("KV" és la
nomenclatura oficial, emprada pel Theban Mapping Project o TMP). L'ordre dels números correspon a l'ordre en què van ésser descoberts els hipogeus i es basa en la nomenclatura establerta per John Gardner Wilkinson a finals del s.XIX.
Existeixen diverses teories sobre la decisió de la dinastia XVIII (i de
les dinasties XIX i XX que van seguir aquesta tradició) de deixar de
construir mastabes i piràmides i passar als hipogeus subterranis de la Vall dels Reis. Una de les més conegudes és la que diu que ho van fer per a evitar l'espoli de les tombes. El saqueig de tombes reials era habitual ja aleshores i les tombes dels grans faraons de les primeres dinasties
havien estat robades tantes vegades, que no quedava res més que les
edificacions en la majoria d'elles. És possible que, de bon principi, es
triés un lloc nou i un nou sistema de construcció de tombes en part per
aquest motiu. De fet, es modifica totalment el sistema d'enterrament
mantenint-ne el simbolisme i l'estructura bàsica, es separen els temples
funeraris de les tombes, els temples es construeixen més o menys "a la
vista", a la ribera oest del Nil, en front de Tebes (el Ramesseum, el complex de temples de Deir el Bahari o el temple funerari del complex de Madinet Habu
en són un exemple), s'omet qualsevol mena d'element exterior a les
tombes en sí (com una porta, una piràmide, una làpida o qualsevol altre
símbol), tret del de la muntanya d'El-Qurn, amb forma de piràmide, es munta un sistema de vigilància permanent de la zona, el cos dels
medjai, uns mercenaris d'origen nubi (possiblement d'una regió prop d'Assuan)
dedicats exclusivament a vigilar la Vall, i s'aïlla els treballadors
(artesans, obrers i constructors) en un únic poble allunyat de tot
(excepte dels palaus i temples dels sobirans i de la pròpia Vall), més o
menys autosuficient i amb temples i necròpolis pròpia, a Deir el Medina,
i amb unes condicions de vida molt superiors a les habituals: bon
menjar, torns de feina de vuit hores, bons sous, vida en familia, etc.
No és un fet del tot nou, s'ha trobat, per exemple, un poble similar a
la zona de Gizeh,
però no estava tant aïllat i sembla ser que els treballadors només
vivient allà per temporades, no permanentment, tampoc és un fet nou el
d'excavar tombes dins la terra, això ja es feia en èpoques predinàstiques (la tomba es cobria formant un túmul o una mena de mastaba primitiva, com a Umm al Qa-ab, un dels cementiris d'Abidos)
i els enterraments en mastabes tenien tota una estructura de tomba
subterrània, amb diverses cambres i passadissos, però amb la plataforma
exterior que li dóna nom.
La construcció de cada tomba començava amb la tria del lloc d'excavació, el propi djati (carrèc equiparable al d'un visir
o primer ministre) i els seus col·laboradors en decidien l'emplaçament,
aleshores es realitzava un disseny arquitectònic previ que havia de ser
aprovat pels alts càrrecs, inclòs el propi faraó.
Un cop aprovat, es realitzava la cerimònia de fundació, una tradició
ancestral i que també s'emprava en la construcció de temples, que
consistia en una sèrie de rituals sagrats i l'enterrament d'ofrenes
religioses en petites cavitats excavades al voltant de la futura entrada
a la tomba (avui dia encara es realitza l'acte oficial de posar la
"primera pedra" en les construccions destacades). Tot seguit començava
l'excavació, primer es foradava la terra i es construien les cambres i
els passadissos principals, es netejava i polia la roca excavada,
s'arrebossaven i s'allisaven les parets i començava la part de la
decoració. Els aprenents reproduïen a les parets, sostres i pilars els
dissenys dels mestres (dibuixos i textos sagrats) amb pintura vermella
sobre el fons de guix, els mestres corregien després a sobre amb pintura
negra, realitzant un traçat ferm i final, posteriorment es reomplia
l'interior dels dibuixos o s'escolpia el guix (si la tomba es decorava
amb relleus) i finalment es pintava (vegeu algunes imatges a: KV57).
En el disseny de la tomba també s'inclouen prestatges i nínxols per a
les estàtues i els objectes funeraris rituals (emprats pel seguici
funerari), així com cambres laterals on s'emmagatzemava l'aixovar del
difunt.
Les tombes van anar evolucionant, en general van adquirir cada vegada
més complexitat i cada vegada es van decorar més sales i passadissos
(al principi només es decorava la cambra funerària). La forma de les
tombes també va canviar: durant la dinastia XVIII les tombes tenien
forma d'
L (s'anomenen
tombes en angle), mentre que les
tombes de la dinastia XIX seguien un eix recte, amb un lleuger
desviament a partir de la sala dels pilars, creant un segon eix
paral·lel al primer i dividint la tomba en dues zones clarament
diferenciades (s'anomenen
tombes en paral·lel), i les de la dinastia XX seguien un únic eix recte (s'anomenen
tombes en línia).
Existeix una variant de les tombes de la dinastia XIX, on la segona
part de la tomba no va en un eix paral·lel sinó que només es desvia del
primer eix uns graus cap a l'esquerra (s'anomenen
tombes desviades).
L'estructura bàsica d'una tomba es dividia en seccions o zones segons
la seva funció, la primera part de la tomba estava dedicada
principalment al déu Ra, el Sol, símbol de la vida i del renaixement, i la segona a Osiris, déu dels morts i del més-enllà:
- Sender del Sol (les primeres escales i corredors): segurament relacionat amb el viatge del sol pel més-enllà.
- Santuaris on descansen els Déus de l'Est i de l'Oest (un únic corredor): un passadís amb grans nínxols (poc profunds, però molt alts i amples) a cada costat.
- Sala d'Espera o Sala de l'Obstacle: zona del pou funerari o pou ritual.
- Sala del Carro de Guerra (a continuació del pou): sala amb
pilars decorats amb imatges del faraó amb els déus (un a cada pilar o a
cada cara de cada pilar).
- Sala de l'Or (sala del sarcòfag): també coneguda com cambra
funerària, entre la Sala del Carro de Guerra i aquesta hi havia quasi
sempre, com a mínim, un corredor.
Els problemes de construcció
Les tombes s'excavaven a mà, picant la roca només amb cisells de coure, sobre un terreny principalment de roca calcària
per això es trigaven anys a fer-les. A part dels previsibles accidents
laborals, els principlas problemes amb què es topaven els constructors
eren:
- Trobar una veta de roca més dura que dificultés l'excavació o trobar
una de roca més tova o una zona inestable que provoqués esfondraments.
- El perill d'inundació de la tomba començava ja amb l'excavació, amb
totes les seves conseqüències (les pintures malmeses, l'efecte "esponja"
de la pedra també provocava inestabilitat a l'obra i podia arribar a
causar esfondraments, etc). Algunes teories creuen que la construcció
dels pous funeraris rituals era per a minimitzar el pas de l'aigua i del
fang cap a les zones principals de la tomba i no necessàriament per a
evitar-ne o dificultar-ne el saqueig.
- Trobar una altra tomba: com més tombes hi havia a la Vall i com més
temps passava des de la construcció de les primeres tombes, més fàcil
era trobar una tomba anterior la situació de la qual s'havia oblidat o
es desconeixia. En aquest cas els constructors optaven per incorporar la
tomba preexistent a la nova tomba i continuar l'obra seguint l'eix de
construcció que tenien establert, creant una porta de sortida a la paret
contrària de la tomba antiga per a poder atravessar-la. És el cas, per
exemple, de la KV9 de Ramsès V i Ramsès VI, que va coincidir amb la tomba familiar KV12, o la KV11, començada per Setnakht i acabada i ocupada pel seu fill i hereu Ramsès III, que va coincidir amb la KV10 d'Amenmesse.
